Casa-museu
Urdinola-Arizmendienea és un exemple molt destacat de l’arquitectura guipuscoana per les seves característiques constructives i estilístiques. En les darreres dècades del segle XIX Oiartzun va quedar al marge de la intensa industrialització dels municipis dels voltants, de manera que es va fer servir com a casa d’estiueig d’una família burgesa donostiarra per la riquesa natural de l’entorn i la conservació del seu caràcter tradicional. Visitar-la permet conèixer les maneres de viure, els comportaments socials del passat i d’altres passatges de la nostra història.
La casa i el jardí
El 1759 comença la construcció de la casa per part d’un dels membres de la família Arbide, enriquit després d’haver «fet les Amèriques». L’estructura original de la casa ha sofert importants remodelacions però ha mantingut l’essència monumental original: un palauet urbà que a l’exterior conserva el caràcter auster i el traçat neoclàssic. Des del començament es configura la vocació com a habitatge d’estatus social elevat, i al llarg dels segles posteriors les obres de condicionament i modernització insistiran en aquesta idea.
En el segle XIX neix el que avui coneixem com família nuclear: la parella heteropatriarcal i les filles i fills, que constitueix el fonament de l’ordre social vuitcentista. La família i la casa apareixeran des d’aquest moment unides, essent la casa un exemple simbòlic, de projecció social de la família.
El jardí és un element fonamental en el conjunt i és l’únic que es conserva a Oiartzun. La societat burgesa del segle xix va desenvolupar el concepte de temps lliure, i els jardins van constituir un espai privat per a l’oci i el gaudi de les famílies, especialment de les dones de classe alta, ja que durant la modernitat, segons les pràctiques socials, la seva aparició als espais públics no era acceptable. Aquests jardins també es consideraven un element de qualitat en l’arquitectura residencial, i hi havia animals i plantes exòtics, signe de distinció i d’esperit cosmopolita. Aquí trobem magnòlies i sequoies.
L’interior de la casa i la seva decoració
L’edifici té tres plantes i una superior sota la coberta. La decoració interior actual és fruit de diverses reformes que volien adaptar les estances de la casa als nous usos i costums del segle XIX i de les primeres dècades del segle XX. A la façana de l’accés principal de la casa, el lema Emen sartzen dana, bere etxean dago —«qui entra aquí, entra a casa seva»— acull el visitant i al mateix temps anticipa un dels principals trets de la família Arizmendi: la seva inclinació nacionalista. D’altra banda, i travessant el jardí actual, es conserva l’accés al garatge, on abans hi havia la cavallerissa.
L’organització moderna de l’espai interior dels habitatges es va desenvolupar al llarg de la segona meitat del segle XIX, i estava constituïda segons els nous rituals socials, de gènere i de classe, i seguint una transició que anava des dels espais públics als privats. La visita s’establia com activitat social rellevant i el grau de proximitat i confiança amb la família establia el nivell d’accés a les diferents estances de la casa. A part d’aquests aspectes, d’altres també van afectar l’organització interna de la casa, com l’estructura de les famílies nuclears i les noves teories higièniques.
Travessant l’accés principal hi ha el vestíbul. Conserva la seva forma original del segle XVIII i s’hi accedeix també des de l’antic garatge. La funció de recepció de la visita queda remarcada per la presència d’elements decoratius i de moblatge de caràcter i cronologia variats, però que comparteixen una funció comuna: l’acollida i el seient, la primera impressió de l’interior de la casa i dels seus habitants. Els estils dels elements decoratius que veiem són els que serveixen per a la seva representació pública i els que es repetiran després a les estances de caràcter públic de la casa : mobiliari neobasc i elements d’estil francès.
El primer pis es concep com a pis principal amb una funcionalitat supeditada a dues accions socials: l’acte de menjar (el menjador i la cuina) i el de fer vida en comú (la sala d’estar). El menjador és un lloc de referència a totes les cases: el seu mobiliari segueix l’estil neobasc del vestíbul i rememora els caserius bascos tradicionals. La filiació ideològica nacionalista de la família Arizmendi —propietària de la casa des del 1920— és coherent amb la presència d’un mobiliari que conserva una càrrega simbòlica i identitària important.
Al costat del menjador, l’habitació blava. Sorprèn el caràcter d’aquesta saleta en contrast amb el menjador i el conjunt de la casa. Destaca el paper de la paret que imita la textura de la seda i que mostra el gust francès de la família. Es tracta d’un espai reservat exclusivament a les visites amb la idea de projectar un determinat sentit del gust sofisticat i cosmopolita que en aquest entorn és excepcional.
Des del punt de vista de l’ús dels espais interiors, la coincidència en un mateix pis de la cuina i el menjador porta a la proximitat entre la família i el personal de servei de la casa, amb uns espais de confluència molt reduïts. La distància social simbòlica entre tots dos grups es representava mitjançant la distància física que s’exercia entre tots dos. Així, malgrat que el funcionament de la casa estava a les mans de les treballadores, la seva presència estava completament invisibilitzada.
Aquest caràcter públic del primer pis es veu contraposat per l’ús privat del pis superior, on hi ha els dormitoris. El matrimoni ocupava el dormitori principal que destaca per la seva decoració. Com no se supeditava a la imatge pública que volien projectar, tenia un caràcter diferent que oscil·lava entre el modernisme i l’art-déco. El mobiliari inclou elements per a la higiene bàsica característica de l’època, sobretot dirigida a les dones: peu de ribella i un tocador. Les habitacions de la resta de la família també es troben en aquesta planta.
La cambra de bany, a la mateixa planta que els dormitoris, és de dues peces, amb un vestidor i el bany pròpiament. Tot i així, la dotació higiènica de la casa permet de conèixer els costums en diferents moments històrics: es conserva una cadira orinalera de fusta, que actualment es troba al vestíbul; a la galeria, els vàters senzills. L’esmentada cambra de bany de la planta superior mostra una concepció moderna de la intimitat i de la higiene, que feia referència a la neteja tant física com moral vinculada directament amb la classe i el gènere.
Sota la coberta hi havia l’habitació de les noies del servei que començaven com internes cap als 7 anys fins al casament. La disposició d’un espai propi i privat es considera un element significatiu i progressista tocant al tractament del personal treballador de la casa. Malgrat això la distinció de classe estava marcada no només per la situació de l’espai, sinó també pel mobiliari.
Finalment, trobem la capella encarregada el 1935 per Ángel Arizmendi per a la seva esposa Juana Ayestaran com a regal d’aniversari. L’arquitecte Juan Jose Olazabal, membre de GATEPAC, va aplicar en aquest espai els dissenys i materials més avantguardistes de l’època, com ara el suro. També és remarcable la presència de l’eusquera a les parets, que ens recorda la importància que la religió va tenir en la seva recuperació. Va ser l’última obra realitzada a la casa abans de l’exili de la família, obligat per l’aixecament militar del 1936 donada la seva ideologia nacionalista.
És destacable la participació de Juana Ayestaran al grup Emakume Abertzaleon Batza (Dones Nacionalistes Basques), lligat també al moviment nacionalista. La casa ha estat testimoni de diferents passatges relacionats amb la Guerra Civil, com l’establiment de la comandància militar a la casa o la detenció d’Ángel Arizmendi i el seu posterior afusellament a Ibero.